“The vehement painting of Yago Hortal”

Pilar Ribal
Palma de Mallorca. 2012


The vehement Painting of Yago Hortal

“Precisely when the genetic technologies triumph, the liberal globalization and human rights, the postmodern label has exhausted its capacity to express the world which promotes it”.
Gilles Lipovetsky / Sebastien Charles

Vehemently captivating in his use of colour, heirs to the sumptuousness of the expressionist gesture and driven by an evocative passion is not without a refreshing breath of air, the uplifting vital energy of the paintings by Yago Hortal is bursting into the international contemporary art scene with a resounding force which can only be seen on rare occasions.

For many of us, his work was a complete discovery at the 2nd Vigo Contemporary Art Fair. In fact, in Atlantic Space 2011 we were conscious even then of the inevitable esteem for an artist whose ascendant career path had merely begun. Occupying a conspicuous wall on the stand of the gallery representing him in Spain, one couldn’t help but notice the never ending coming and going of other gallery owners, critics, organisers and collectors asking who had produced these paintings which were so exuberant, so familiar and at the same time so different. Later we gleaned from the interest of galleries in Berlin and New York, that the artist was spending time in both cities alternating them with his hometown of Barcelona.
This fresh air, this burning flame, this “hyperpantone” of his, evokes the kind of visual fulfilment like those paintings which trace the history of modern art on the walls of museums throughout the world. Gestural abs- tractions, radical colour, a frenzied and at the same time, classical “only painting”, were configuring a very potent antidote to this “liquid art” of today where “the work”, is seen as a closed whole or as a completely autonomous configuration, had lost its place. “… we live in a world saturated by the aesthetic – pronounced Zigmunt Bauman – but in a world where there are no objects of art, where there are no works of art. Yes, there are still some out there, but they are in the museums…”.
Everything is left open to interpretation nowadays. Yet when we virtually begin to interpret the delightful painting of Yago Hortal, we realise that we are witness to the blossoming of a talent, the beginning of a career of someone ready to tackle nothing more and nothing less than that powerful distant tradition where the pic- torial compositions were struggling until “coming up with the final, definitive, ultimate composition in which nothing can be improved”. It is the same ambition which tormented Hesse’s Goldmund, or that Balzac tried to dramatise in his eloquent “The Unknown Masterpiece”. It is this genealogy of modernity that, according to Lipovetsky, would have re-emerged transformed by the new values of this society without writing history.

It is the aesthetic journey of weight and shade, of signs, trace and density, a substantive blow to the predominance of the logic of the ephemeral thing that, according to Christine Buci-Glucksmann , defines part of the “anti-art” of the XX century. It is this stroll through the imagination which contrasts with the realistic colour of life, this liking for the vibration of light, these undulations and the interactions of highlights where the names of the best abstract painters of today rise above the rest. We refer, to name but a few, to Gerhard Richter, Albert Oehlen, Pia Fries, Luis Gordillo and Juan Uslé.

Like them, Yago Hortal has taken this expressionist, colouristic route, completely open to the unpredictable but does not exclude the meticulous control of detail. Just as they do, the artist knows about this open secret of guided spontaneity which needs not only a master’s hand but also a matching ambition. As if it were a se- ductive metaphor for the uncertainty he deals with, Yago Hortal’s paintings are revealed as true kaleidoscopes of extraordinary chromatic wealth. His forms and colours are as open and expansive as they are meticulous in their impeccable visual clarity. With nothing to hide –since there is no fortuitous accident in his paintings- Yago Hortal constructs outbursts of colour that exceed the dimensions of the canvas itself, as if it were a playful wave that jumped over the dock. Perhaps wanting to project himself beyond his limits, always imprecise but sure, his paintings float towards the nebulous space of our imagination. And although the feeling of unpredic- tability dominates, we soon discover the existence of an unexpected order governing every composition, each thrust of colour, every twist, every excrescence.
As if it were about an automatic calligraphy, the “reading” of these tides of colour, is not unlike the deciphering of one of those surrealist poems in which the words interweave and confuse in an attempt to seduce us with the impossible artifice of their sounds. Without allowing us to specifically “understand” what they are saying, the paintings by Yago Hortal speak to us about all the forms of the painted image, of all its movements and visual rhythms, of all the explorations and discoveries that interact in a given moment so that someone can traverse the veil of the known to reveal to us their most unfamiliar, definitive face.

Even though we may link some of his techniques to even more distant times (we refer to those American abstract- expressionists who, in the post-war period, truly forged a path for art), his paintings show neither a shadow of that post-war existentialist bravado nor the “wild” vehemence of that generation who responded to the conceptual challenge.

They are other times and the mechanisms which activate the “expression” are different. It is that the “emp- tying” which Yago Hortal has in his canvases, more than a painful catharsis or divergent response or whatever form of rebellious opposition to a “system”, the exaltation of a conviction, a mere word suffices in some cases of intellectual coldness, an intentional refusal to use the language that is most apt for its creative needs, a chance for a new beginning, the return to a visual artistic conception based on the chromatic and formal behaviour of a trace, intellectually open to the intellect and the senses, the return to a tradition which had been almost wiped out by post-modern times.

It is enough to verify the perfection of the pictorial improvisations of Yago Hortal to realise that the artist possesses a powerful imagination, nourished by the profound knowledge that his work is linked to this visual culture. With a surprising maturity, it seems that the artist has been able to apply those wise words of Maurizio Ferraris to his paintings: “the image depends on the senses more than the intellect depends on the imagina- tion, and if the imagination can already conceive the sense without feeling, it stands to reason that the intellect can conceive without images”.
Yet this driving force of his, this clamour for the right to start from new every time and allow himself to be ca- rried along by the pleasure of the feeling, would not affect us with this strength if he did not have, as all brave acts have, the sweeping force of a passion.

Pilar Ribal i Simó

La pintura vehemente de Yago Hortal

“Precisamente cuando triunfan las tecnologías genéticas, la globalización liberal y los derechos humanos, la etiqueta postmoderno ha agotado su capacidad de expresar el mundo que se anuncia”.
Gilles Lipovetsky/Sebastien Charles

Vehementemente arrebatadoras en el uso del color, herederas de la suntuosidad del gesto expresionis- ta y llevadas de una pasión evocadora no exenta de aliento renovador, la fresca energía vital de las pinturas de Yago Hortal está irrumpiendo en los circuitos del arte contemporáneo internacional con esa fuerza rompedora que sólo se deja ver muy de vez en cuando.
Para muchos de nosotros, su obra fue todo un descubrimiento durante la segunda edición de la Feria de Arte Contemporáneo de Vigo. En Espacio Atlántico 2011, en efecto, nos dimos cuenta ya de la inevitable consagra- ción de un artista cuya trayectoria ascendente no había hecho más que empezar. Ocupando una llamativa pared del stand de su galería de referencia en España, se apreciaba el constante ir y venir de otros galeristas, de críticos, comisarios y coleccionistas que preguntaban de quién eran aquellas piezas, tan exuberantes, tan familiares y a la vez tan distintas. Luego supimos del interés de galerías de Berlín y Nueva York, donde el artista residía alternativamente a Barcelona, su ciudad natal.
Ese aire fresco, esa llama encendida, ese “hiperpantone” suyo, nos hacían sentir esa clase de plenitud visual de aquellas pinturas que describen la historia del arte moderno en las paredes de los museos del mundo. Abs- tracciones gestuales, color radical, un “solo pintura” rabioso y, a la vez, clásico, configuraban un potentísimo antídoto a ese “arte líquido” actual en el que “la obra” entendida como un todo cerrado o una configuración de sentido autónoma, había perdido su lugar. “… vivimos en un mundo saturado por la estética –anunciaba Zig- munt Bauman – pero en un mundo en el que no hay objetos de arte, en el que no hay obras de arte. Sí, todavía hay algunas por ahí, pero están en los museos…”.
En estos momentos en que todo está aún por decir. Ahora que prácticamente empezamos a interpretar la pin- tura deliciosa de Yago Hortal, nos hemos dado cuenta de que asistimos a la eclosión de un talento, al inicio de la trayectoria de alguien dispuesto a medirse nada más y nada menos que con esa poderosa tradición lejana en la que las composiciones pictóricas se perseguían hasta “dar con la composición final, definitiva, última, en la que nada puede ser mejorado”.
Es la misma ambición que atormentó al Goldmundo de Hess, o que Balzac supo dramatizar en su elocuente “La obra maestra desconocida”. Es esa genealogía de la modernidad que, a decir de Lipovetsky, habría resurgido transformada por los nuevos valores de esta sociedad sin historia que escribir.

Es la vía de una estética de peso y sombra, de huella, rastro y densidad, un sustantivo combate al predominio de la lógica de lo efímero que, a decir de Christine Buci-Glucksmann , define parte del “anti-arte” del siglo XX. Es ese deambular por la imaginación que contrasta con el color realista de la vida, ese gusto por la vibración de la luz, las ondulaciones y los juegos de reflejos en el que sobresalen los nombres de algunos de los mejores pin- tores abstractos de nuestros días. Nos referimos, por citar sólo a unos pocos, a Gerhard Richter, Albert Oehlen, Pia Fries, Luis Gordillo o Juan Uslé.
Como ellos, Yago Hortal ha optado por esa vía expresionista, colorista y radicalmente abierta al azar que no exime el minucioso dominio del detalle. Al igual que ellos, el artista conoce ese secreto a voces que es la espon- taneidad dirigida, ese dejarse llevar que requiere no sólo una mano maestra sino una ambición a su medida. A su obra podría aplicarse también la interpretación del crítico José Marín Medina al quehacer de otro pintor “diferente”, Helmut Dorner, así como aquella reflexión de Bergson sobre el azar: “la idea de azar oscila entre la idea de causa eficiente y la de causa final sin detenerse en ninguna de las dos. El azar no es un orden, sino la idea que tenemos de una situación. Por tanto, no puede entenderse sin mezclar a la idea de lo azaroso nuestra actitud expectante. El azar no se opone a la intención, sino a la inversa: azar e intención son dos aspectos de una misma realidad, ambos opuestos a lo mecánico. El azar es la intención puramente formal (sin contenido)”.

Como si de una seductora metáfora del azar se tratara, las pinturas de Yago Hortal se revelan como verdaderos caleidoscopios de una riqueza cromática extraordinaria. Sus formas y colores son tan libres y expansivas como meticulosas en su impecable claridad visual. Sin nada que ocultar –pues no hay accidente fortuito alguno en sus pinturas- Yago Hortal construye tormentas de color que exceden las propias dimensiones del lienzo, que lo rebasan como si como esa ola juguetona que salta por encima del dique. Tal vez queriendo proyectarse más allá de sus límites, siempre imprecisos pero certeros, sus pinturas navegan hacia el espacio difuso de nuestra imaginación. Y aunque domina la sensación de imprevisibilidad, pronto descubrimos la existencia de un ines- perado orden rigiendo cada composición, cada golpe de color, cada rizo, cada excrecencia.

Como si de una caligrafía automática se tratara, la “lectura” de estas mareas de color, viene a ser como el desciframiento de uno de esos poemas surrealistas en los que las palabras se entrecruzan y confunden para seducirnos con los juegos imposibles de sus sonidos. Sin dejarnos “entender” específicamente qué dicen, las pinturas de Yago Hortal nos hablan de todas las apariencias de la imagen pintada, de todos sus tiempos y sus ritmos visuales, de todas las búsquedas y los hallazgos que confluyen en un momento dado para que alguien corra el velo de lo conocido para descubrirnos su postrer y más insólito rostro.

Y aunque por algunas de sus técnicas podríamos vincularlas a episodios aún más alejados (nos referimos a aquellos expresionistas abstractos americanos que tanto orientaron una de las vías del arte europeo de post- guerra), no hay en sus pinturas ni sombra de aquel desgarro existencialista de postguerra, ni la vehemencia “salvaje” de esa generación que respondió al reto conceptual.

Son otros tiempos, y otros son también los mecanismos que activan la “expresión”. Y es que el “vaciamiento” de Yago Hortal en sus lienzos es, más que una catarsis dolorosa o una respuesta contrariada o cualquier forma de rebeldía frente a un “sistema”, la exaltación de una convicción, un decir basta a ciertas frialdades intelectuales, un declinar por gusto el lenguaje más afín a sus necesidades creativas, una suerte de nueva eclosión, el regreso a una concepción artística visual basada en el comportamiento cromático y formal de un trazo intelectualmente abierto al intelecto y los sentidos, la vuelta a una tradición que había sido casi cancelada por los tiempos postmodernos.

Basta comprobar la perfección de las improvisaciones pictóricas de Yago Hortal para darnos cuenta de que el artista posee una poderosa imaginación nutrida del profundo conocimiento de esa cultura visual en la que en- tronca su trabajo. Con una sorprendente madurez, parece que el artista ha sabido aplicar a su pintura aquellas palabras sabias de Maurizio Ferraris : “la imagen depende de los sentidos más de lo que el intelecto depende de la imaginación, y si ya la imaginación puede pensar el sentido sin lo sensible, con mayor razón el intelecto puede pensar sin imágenes”.
Pero ese encendido manifiesto suyo, ese clamor por el derecho a empezar cada vez de nuevo y dejarse llevar por el placer de lo sensible, no nos alcanzaría con esa contundencia si no tuviera, como lo tienen todos los actos valientes, la fuerza arrolladora de una pasión.

Pilar Ribal i Simó

La pintura vehement de Yago Hortal

“Precisament quan triomfen les tecnologies genètiques, la globalització liberal i els drets humans, l’etiqueta postmodern ha esgotat la seva capacitat d’expressar el món que s’anuncia.”
Gilles Lipovetsky / Sébastien Charles

Vehementment captivadores en l’ús del color, hereves de la sumptuositat del gest expressionista i enduites per una passió evocadora no exempta d’alè renovador, la fresca energia vital de les pintures de Yago Hortal irromp en els circuits de l’art contemporani internacional amb aquesta força trencadora que només es deixa veure molt de tant en tant.
Per a molts de nosaltres, la seva obra va ser tot un descobriment durant la segona edició de la Fira d’Art Con- temporani de Vigo. A Espacio Atlántico 2011, en efecte, ens vàrem adonar ja de la inevitable consagració d’un artista, la trajectòria ascendent del qual no havia fet més que començar. Ocupant una vistosa paret de l’estand de la seva galeria de referència a Espanya, s’apreciava el constant anar i venir d’altres galeristes, de crítics, comissaris i col·leccionistes que demanaven de qui eren aquelles peces, tan exuberants, tan familiars i alhora tan diferents. Després en vàrem conèixer l’interès de galeries de Berlín i Nova York, on l’artista residia alterna- tivament a Barcelona, la seva ciutat natal.

Aquest aire fresc, aquesta flama encesa, aquest hiperpantone seu, ens feien sentir aquesta classe de plenitud visual d’aquelles pintures que descriuen la història de l’art modern a les parets dels museus del món. Abstrac- cions gestuals, color radical, un “solo pintura” rabiós i, alhora, clàssic, configuraven un potentíssim antídot a aquest “art líquid” actual en el qual “l’obra” entesa com un tot tancat o una configuració de sentit autònoma, havia perdut el seu lloc. “… Vivim en un món saturat per l’estètica –anunciava Zigmunt Bauman– però en un món en el qual no hi ha objectes d’art, en el qual no hi ha obres d’art. Sí, encara n’hi ha algunes per aquí, però són als museus…”.
En aquests moments en els quals tot està encara per a dir, ara que pràcticament començam a interpretar la pintura deliciosa de Yago Hortal, ens hem adonat que assistim a l’eclosió d’un talent, a l’inici de la trajectòria d’algú disposat a mesurar-se ni més ni menys que amb aquesta poderosa tradició llunyana en la qual les com- posicions pictòriques es perseguien fins a “arribar a la composició final, definitiva, última, en la qual res pot ser millorat”.
És la mateixa ambició que va turmentar el Goldmund de Hesse, o que Balzac va saber dramatitzar en la seva eloqüent L’obra mestra desconeguda. És aquesta genealogia de la modernitat que, segons Lipovetsky, hauria ressorgit transformada pels nous valors d’aquesta societat sense història per escriure.

És la via d’una estètica de pes i ombra, d’empremta, rastre i densitat, un substantiu combat al predomini de la lògica d’allò efímer que, segons Christine Buci-Glucksmann, defineix part de l’”antiart” del segle XX. És aquest deambular per la imaginació que contrasta amb el color realista de la vida, aquest gust per la vibració de la llum, les ondulacions i els jocs de reflexos en el qual sobresurten els noms d’alguns dels millors pintors abstractes dels nostres dies. Ens referim, per citar-ne només uns quants, a Gerhard Richter, Albert Oehlen, Pia Fries, Luis Gordillo o Juan Uslé.
Com ells, Yago Hortal ha optat per aquesta via expressionista, colorista i radicalment oberta a l’atzar que no eximeix del minuciós domini del detall. Com ells, l’artista coneix aquest secret a veus que és l’espontaneïtat dirigida, aquest deixar-se dur que requereix no només una mà mestra sinó una ambició a la seva mesura. Com si d’una seductora metàfora de l’atzar es tractàs, les pintures de Yago Hortal es revelen com a vertaders calidos- copis d’una riquesa cromàtica extraordinària. Les seves formes i els colors són tan lliures i expansius com me- ticulosos en la seva impecable claredat visual. Sense res que ocultar –ja que no hi ha cap accident fortuït a les seves pintures–, Yago Hortal construeix tempestes de color que excedeixen les pròpies dimensions del llenç, que l’ultrapassen com aquesta ona juganera que bota per damunt del dic. Potser volent projectar-se més enllà dels seus límits, sempre imprecisos però precisos, les seves pintures naveguen cap a l’espai difús de la nostra imaginació. I encara que hi domina la sensació d’imprevisibilitat, aviat descobrim l’existència d’un inesperat ordre regint cada composició, cada cop de color, cada rínxol, cada excrescència.

Com si d’una cal·ligrafia automàtica es tractàs, la “lectura” d’aquestes marees de color, ve a ser com el desxi- frament d’un d’aquests poemes surrealistes en els quals les paraules s’entrecreuen i confonen per a seduir-nos amb els jocs impossibles dels seus sons. Sense deixar-nos “entendre” específicament què diuen, les pintures de Yago Hortal ens parlen de totes les aparences de la imatge pintada, de tots els seus temps i els seus ritmes visuals, de totes les recerques i les troballes que conflueixen en un moment donat perquè algú faci córrer el vel d’allò conegut per a descobrir-nos el seu darrer i més insòlit rostre.

I encara que per podríem vincular algunes de les seves tècniques a episodis encara més allunyats (ens referim als expressionistes abstractes americans que tant varen orientar una de les vies de l’art europeu de postguerra), no hi ha a les seves pintures ni ombra d’aquell esquinç existencialista de postguerra, ni la vehemència “salvat- ge” d’aquesta generació que va respondre al repte conceptual.

Són altres temps, i d’altres són també els mecanismes que activen l’“expressió”. I és que el “buidatge” de Yago Hortal en les seves teles és, més que una catarsi dolorosa o una resposta contrariada, o qualsevol forma de rebel·lia davant un “sistema”, l’exaltació d’una convicció, un dir basta a certes fredors intel·lectuals, un decli- nar per gust el llenguatge més afí a les seves necessitats creatives, una mena de nova eclosió, la tornada a una concepció artística visual basada en el comportament cromàtic i formal d’un traç intel·lectualment obert a l’intel·lecte i els sentits, la tornada a una tradició que havia estat gairebé cancel·lada pels temps postmoderns.

N’hi ha prou a comprovar la perfecció de les improvisacions pictòriques de Yago Hortal per a adonar-nos que l’artista posseeix una poderosa imaginació nodrida amb el profund coneixement d’aquesta cultura visual en què entronca el seu treball. Amb una sorprenent maduresa, sembla que l’artista ha sabut aplicar a la seva pin- tura aquelles paraules sàvies de Maurizio Ferraris: “la imatge depèn dels sentits més que l’intel·lecte depèn de la imaginació, i si ja la imaginació pot pensar el sentit sense allò sensible, amb major raó l’intel·lecte pot pensar sense imatges”.
Però aquesta encesa manifesta seva, aquest clamor pel dret a començar cada vegada de nou i deixar-se dur pel plaer d’allò sensible, no ens arribaria amb aquesta contundència si no tingués, com tenen tots els actes valents, la força devastadora d’una passió.

Pilar Ribal i Simó